1. Descripció de l’espècie
1.1. Generalitats
Els flamencs habiten a quatre continents. Des d’Amèrica del Sud fins al Carib, des del Mediterrani al sud-oest d’Àsia i en moltes parts d’Àfrica. Ja sigui en les zones humides dels Andes o als grans llacs alcalins de la Vall del Rift d’Àfrica oriental, aquestes aus sempre ens sorprendràn per les seves adaptacions a la vida en ambients hostils.
Hi ha sis espècies de flamencs al món: el flamenc andí (Phoenicoparrus andinus), el flamenc de James (Phoenicoparrus jamesi), el flamenc xilè (Phoenicopterus chilensis), el flamenc del Carib (Phoenicopterus ruber), el flamenc menut (Phoenconaias menor) i el flamenc comú (Phoenicopterus roseus). A primera vista poden assemblar-se molt les unes a les altres, però certes característiques permeten una fàcil identificació.
Els flamencs viuen en llacs poc profunds d’aigua salobre o salada. Són espècies molt vulnerables a causa la amenaça que aquests aiguamolls pateixen per l’evolució del turisme, la indústria i l’agricultura.
Probablement hi ha més de mig milió de flamencs comuns al món. Aquesta espècie s’estén sobre gran part d’Àfrica, sud d’Europa, sud-oest d’Àsia, est de l’Índia i el nord del Kazakhstan.
1.2. Estat de conservació a la Mediterrània
El flamenc comú es troba a les llistes dels annexos del Conveni de Berna (1979) i la Convenció de Bonn (1983), així com en l’annex I de la Directiva 79/409/CEE o Directiva Aus.
L’èxit de cria del flamenc varia molt d’una colònia a altra, d’acord amb la naturalesa del lloc de cria, les condicions climàtiques i l’absència de pertorbacions causades pels éssers humans i per animals salvatges. Malgrat l’abundància relativa de l’espècie, el flamenc és vulnerable a causa del nombre limitat de llocs de cria favorables.
Molts d’aquests llocs es veuen amenaçats pels desenvolupaments urbans i les modificacions hidrològiques. Si el canvi climàtic previst contribueix, com s’ha predit, a un augment en el nivell del mar, llavors això podria posar en perill alguns dels llocs existents i, per tant, modificar la dinàmica d’aquesta població.
La supervivència dels flamencs a la Mediterrània depèn de les mesures de conservació efectives a la regió de Camarga, Andalusia, Catalunya, Itàlia i la resta de colònies, així com el manteniment d’una xarxa de llocs que utilitzen fora de la temporada de cria.
1.3. Biologia
Els flamencs són gregaris i es reprodueixen en colònies de centenars a milers d’efectius. Les parelles es comencen a formar a l’hivern, fins a tres mesos abans de la reproducció. Les parelles no són fidels d’un any a un altre, però, els individus de la mateixa edat tendeixen a aparellar-se entre si (Cezilly & Johnson 1995). Els festeigs s’inicien al final de la tardor per formar les parelles de l’estiu següent.
Després d’haver triat un lloc de cria favorables, els flamencs construeixen el seu niu, un monticle de sorra o fang de 10 cm o més d’alçada. La posta és de només un ou, que ambdós progenitors coven (durant 1-4 dies al niu) durant un període de 28-30 dies.
En néixer, els pollets estan revestits d’un plomissol blanc i les seves cames i bec són de color rosa. Després de uns dies del naixement el plomissol es torna gris i les potes i el bec negres. No adquiriran el seu plomatge de color rosa fins poc abans dels 4 anys, edat en la qual també aconsegueixen la maduresa sexual.
Els pollets abandonen el niu amb una setmana. Després d’uns 12 dies es reuneixen en una guarderia, i la majoria dels progenitors se’n van durant el dia, i tornen a la nit per alimentar el seu pollet. Poden localitzar-lo entre els centenars o milers d’altres polls mitjançant la veu. El progenitor segrega un líquid ric en proteïnes, que guarda en el seu pap, per alimentar el pollet. L’alimentació dura entre 15-30 minuts i no s’alimentaran per si mateixos fins poc abans de volar, als 75-80 dies.
Al final de l’estiu, molts flamencs deixen les colònies de cria i es dirigeixen cap al sud. Dels joves nascuts al mateix any, els que es troben en millor condició corporal són els que tendeixen a volar més cap al sud (Barbraud et al. 2003). L’elecció del lloc d’hivernada també pot dependre de la direcció del vent que bufa quan es dispersen de la guarderia (Nager et al. 1996).
Tant els adults com els juvenils de flamenc hivernen en gran nombre al nord d’Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia) i a l’Àfrica Occidental (Mauritània, Senegal). Altres poden viatjar per la Mediterrània oriental (Turquia, Israel, Egipte). Els flamencs joves sovint romanen durant els 2-3 primers anys en o a prop del seu lloc d’hivernada, període després del qual comencen a viatjar als llocs de cria a la primavera.
El lloc de naixement de flamenc no es converteix inevitablement en el seu lloc de primera cria. Els adults no són gaire fidels, i sovint poden canviar de lloc de cria d’un any al següent. Es creu que els flamencs nascuts a la Mediterrània Occidental pertanyen a una sola la població, encara que no hagin nascut o no es reprodueixin al mateix lloc. Aquesta població, constituïda per diverses colònies interconnectades, es coneix com metapoblació.
1.4. Coloració: per què els flamencs són de color rosa?
Els flamencs van ser considerats pels egipcis com l’encarnació del fènix, animal fabulós capaç de cremar i ressorgir de les seves pròpies cendres. Els egipcis també utilitzaven la forma d’un flamenc com un jeroglífic que significa el color vermell i els grecs usaven la mateixa paraula “fènix” per referir-se a aquest mateix color (Allen 1956).
Nomes cinc molècules que pertanyen a la família dels carotenoides contribueixen a donar-los aquest color. Són l’equinenona (de color taronja), la cantaxantina (de color vermell, que és freqüent en la sang i les plomes de les cinc espècies), la phoenicoxanthina (de color vermell), la astaxantina (vermell) i la phoenicopterona (taronja) (Fox 1975).
Aquestes molècules, que són les responsables de molts colors brillants en diverses espècies d’aus, són les formes oxidades de carotenoides fotosintètics que només les plantes poden sintetitzar a partir de molècules simples. Aquests carotenoides fotosintètics són particularment abundants a les algues dels hàbitats alcalins que els flamencs ocupen a tot el món. Els flamencs realitzen, per tant, una síntesi dels pigments necessaris per al seu color a partir dels carotenoides que es troben en el seu menjar, ja sigui mitjançant el consum d’algues unicel·lulars i llavors de plantes aquàtiques (carotenoides que hauran de ser oxidats), o mitjançant el consum d’invertebrats aquàtics, com Artemia salina o larves d’insectes (en aquest últim cas, aquests carotenoides sovint ja es troben oxidats).
El color dels flamencs pot ser el resultat de una selecció evolutiva per fer-los críptics a les aigües vermelloses de les llacunes hipersalines, que sovint tenen el mateix color. Aquesta coloració pot ser també la resposta a una selecció de un caràcter sexual secundari que intervé en la formació de les parelles, en assenyalar la qualitat dels individus durant l’aparellament. En efecte, a més de la seva acció colorant, els carotenoides tenen propietats antioxidants, immuno-estimulant i propietats desintoxicants, i són supressors potents de radicals lliures. Aquest fets van donar lloc a la hipòtesi que l’evolució dels colorants en les aus devia ser el resultat d’una selecció positiva dels individus en bon estat de salut, marcats per la intensitat del seu color (Hamilton i Zuk, 1982).
Fins al moment no hi ha cap estudi que permeti entendre les implicacions de les variacions de la intensitat de la coloració del plomatge en la dinàmica de formació de la parella en els flamencs.
2. La xarxa d’estudi del flamenc comú
Els programes d’anellament i lectures d’anelles engegats des de 1977 a la Camarga (sud de França) i, posteriorment, a Fuente de Piedra (Andalusia) i Itàlia s’han anant convertint en una eina molt útil per a l’estudi d’aquesta espècie. Les aus anellades a les àrees d’estudi s’observen sovint en altres colònies de cria a tota la Mediterrània, l’Àfrica Occidental, i l’Àsia Menor. De la mateixa manera, ocells anellats a l’Iran s’han recuperat en zones de la Mediterrània, l’est d’Àfrica i Àsia. Així, totes les evidències suggereixen que l’estructura poblacional dels flamencs és una metapoblació (és a dir, una única població composta per subpoblacions interconnectades), el rang de la qual s’estén per tota l’Europa mediterrània, Àsia occidental i en moltes parts d’Àfrica. A més, els últims avenços en l’ecologia de poblacions, han deixat cada vegada més clar que quan l’estructura d’una població és una metapoblació, la comprensió completa de la seva dinàmica no es pot assolit només pels estudis a escala local.
En aquest marc, es va suggerir l’establiment d’una xarxa de col·laboradors per a compartir les dades obtingudes, necessàries per a comprendre millor la dinàmica poblacional dels flamencs a la Mediterrània i a l’Àfrica Occidental. Al març de 2002 es va celebrar un taller al qual van assistir els primers col·laboradors de tot l’estudi de la Mediterrània. Investigadors de Turquia (Erciyes Üniversitesi), Espanya (Estación Biológica de Doñana, Reserva Natural de Fuente de Piedra) i Itàlia (Associazione per il Parco Molentargius Saline, Istituto Nazionale per la Fauna Selvàtica) es van reunir a la Tour du Valat (Camarga) per discutir l’establiment de aquesta xarxa per posar en comú els seus coneixements. La xarxa va començar a funcionar a finals de 2002, al voltant de la gestió conjunta d’una base de dades del seguiment dels flamencs anellats a França, Espanya i Itàlia.
L’any 2003, la xarxa es va ampliar, amb la inclusió de Mauritània, país on els flamencs crien cada any al Parc Nacional de Banc d’Arguin, i de Turquia, on es va organitzar la primera operació d’anellament de flamencs al delta del Gediz.
Finalment, la xarxa s’ha reforçat després de la celebració d’un segon taller durante l’11è Congrés Panafricà d’Ornitologia al novembre de 2004 a Djerba (Tunísia), que va permetre als investigadors de Líbia, Tunísia, Algèria, Marroc i Catalunya (Parc Natural del Delta de l’Ebre) unir-se a la xarxa.
L’any 2006 es va posar en marxa l’Atles Interactiu de flamencs (www.flamingoatlas.org), destinat a convertir-se en la plataforma per a la coordinació de la xarxa d’activitats relacionades amb el flamenc.
Durant les diverses etapes de desenvolupament de la xarxa, han anat arrelant els objectius comuns d’aconseguir una millor coordinació dels estudis per comprendre els mecanismes que regeixen la dinàmica d’aquesta metapoblació i desenvolupar programes de conservació coherents a un nivell apropiat.
3. L’anellament dels flamencs
3.1. Per què anellar els flamencs?
Tot i que els flamencs tenen avui dia a la zona de la Mediterrània nombrosos efectius, només hi ha vuit localitats on es reprodueixen regularment. L’espècie és, per tant, vulnerable, en particular per la fragilitat dels aiguamolls, ja que molts es troben amenaçats.
L’anellament de flamencs és una activitat científica que té com a objectiu conèixer millor aquesta espècie. L’anellament es realitza actualment a la major part de les colònies de reproducció de la Mediterrània: Andalusia, Camarga, Itàlia, Algèria i Turquia. Aquesta activitat va començar el 1977, amb un programa d’anellament i lectura d’anelles a la Camarga (sud de França). Posteriorment es van iniciar altres programes a Fuente de Piedra (Andalusia) el 1986, i a les colònies de la península italiana i a Sardenya el 1994. El Parc Natural del Delta de l’Ebre va començar a anellar els flamencs de la colònia de la Punta de la Banya el 2004, amb la seva incorporació a la Xarxa d’estudi del flamenc.
Les observacions d’anelles de flamencs ens permeten estudiar molts aspectes de la seva biologia, com per exemple, conèixer a quina edat comencen a reproduir-se i amb quina freqüència, mesurar l’èxit de la reproducció i la fidelitat al lloc. Alguns individus s’han vist més de 300 vegades en 30 anys. Els patrons de moviment són molt diferents segons els individus: hi ha alguns que creuen la Mediterrània i altres que són, en gran part, sedentaris.
3.2. Com són les anelles?
Es posen dos tipus d’anelles als flamencs: una anella metàl·lica i altra de plàstic (PVC). Cada anella presenta un codi únic.
Pots consulta la composició i rang de codis aquí
Les anelles metàl·liques: A més del codi, tenen gravat el remitent, que ens indica el país o institució d’anellament. Permeten identificar una au trobada morta o
A pose lots of difficulties, especially if it is true that you never have lots of experience. Determine the writer according to their expertise and the subject of the essay you need to get written. After you choose to purchase professional essay writers for hire You do not generally think what happens next. Anyway, before you get the informative article, you’ve the chance to Look at the caliber of work a provider offers
ferida.
Les anelles de PVC: Es poden llegir a més de 300 metres de distància amb l’ajut d’un telescopi i permeten observar els desplaçaments dels flamencs d’un any a tota la Mediterrània.
Referències
· Allen, R. P. 1956. The Flamingos: their life history and survival. National Audubon Society, New York, NY.
· Barbraud, C., Johnson, A. R. & Bertault, G. (2003) Phenotypic correlates of post-fledging dispersal in a population of greater flamingos: the importance of body condition. Journal of Animal Ecology, 72, 246-257.
· Cézilly, F. & Johnson, A. R. (1995) Re-mating between and within seasons in the Greater Flamingo Phoenicopterus ruber roseus. Ibis, 137, 543-546.
· Fox, D. L. (1975) Carotenoids in pigmentation , in J. Kear & N. Duplaix-Hall, eds. Flamingos. pp. 162-182. T & A D Poyser, Berkhamsted.
· Hamilton, W. D. & Zuk, M. (1982) Heritable true fitness and bright birds: a role for parasites? Science, 218, 384-387.
· Hill, G. E. (1999) Is there an immunological cost to carotenoid-based ornamental coloration? American Naturalist, 154, 589-595.
· Lozano, G. A. (1994) Carotenoids, parasites and sexual selection. Oikos, 70, 309-311.
· Nager, R., Johnson, A. R., Boy V., Rendon-Martos, M., Calderon J. & Cezilly F. (1996) Temporal and spatial variation in dispersal in the greater flamingo (Phoenicopterus ruber roseus). Oecologia, 107, 204-211.
Olson, V. A. & Owens, I. P. F. (1998) Costly Sexual Signals: Are Carotenoids Rare, Risky or Required? Trends in Ecology & Evolution, 13, 510-514.